After Life (ワンダフルライフ)

Aquest vell Yamada...

dilluns

només parla de sexe.

Sona terrible.

Terrible. Sembla tan feliç.

Provo d'escoltar amb alegria. Però tres dies!

Tres dies d'allò. Ja en tinc prou!

Però va triar unes vacances amb la seva dona?

Sí. Pel que sembla és el que volia.

S'ho va repensar a l'últim moment. No és mala història.

Va trigar temps a triar.

És molta feinada.

- Bon dia! - Bon dia!

Kawashima, té.

Fa fred! Hauria d'haver bullit aigua.

- Bon dia, tothom. - Bon dia!

La setmana passada vam enviar-los tots 18,

tot per la vostra diligència.

Aquesta setmana anem més carregats.

Vint-i-dos en total.

Vuit per a tu, Kawashima.

Sugie, set.

Mochizuki, set.

Això és tot per part meva.

Tenim una altra setmana per davant.

Em dic Takahashi.

Sisplau, segui al vestíbul.

Em dic Kori.

Yone Kori, correcte?

Sisplau, segui al vestíbul.

Em dic Kimiko Tatara.

La meva paga militar mensual era de 95 iens.

per allà el temps de l'incident dos-dos-sis,

juliol de 1937, quan va passar l'incident del Pont Roko...

em sap greu haver-los fet esperar. Estem a punt de començar.

Targeta 1, Kimiko Tatara.

Sisplau, vagi a la sala de reunions a.

Targeta 2, Yone Kori.

Sisplau, vagi a la sala de reunions b.

Targeta 3,

Mochizuki Shiori...

sí. Sisplau, passi.

Bon dia. Pot penjar l'abric allà.

És Kimiko Tatara, oi?

Primer de tot, data de naixement.

3 d'abril de 1920.

Això vol dir que té...

setanta-vuit anys.

Crec que ja entén la situació,

però haig d'informar-la oficialment.

Kimiko Tatara...

va morir ahir.

- L'acompanyo en el sentiment. - Em sap molt greu.

Estarà amb nosaltres durant una setmana.

Tothom té una habitació privada. Relaxi's i passi-s'ho bé.

Però mentre és aquí,

hi ha una cosa que ha de fer.

De tot els 85 anys de la seva vida,

necessitem que triï un record.

Un record que sigui d'allò més significatiu o preciós per a vostè.

Hi ha un límit de temps.

Té tres dies per decidir-se.

Quan hagi triat el seu record,

el nostre personal farà el que pugui per recrear-lo en pel·lícula.

El dissabte els passarem les pel·lícules.

Tan aviat com hagi reviscut el seu record,

continuarà endavant,

emportant-se'n només aquell record.

Yamamoto-San,

revisant els 50 anys de la seva vida...

no vull pensar en totes les coses que he fet.

Només tinc mals records.

I encara que hagués viscut molt més,

dubto que les coses haguessin millorat gaire.

- Només un? - Només un.

- Puc moure la cadira? - És clar, naturalment. Relaxi's.

Endavant...

el que li sigui més fàcil per parlar.

L'experiència més commovedora dels meus 29 anys...

Diguin el que diguin,

per a un home, és quan ho fas.

És el millor!

Demani-ho a qui sigui. Ja ho veurà.

Quan t'han tractat tan malament,

jures que no estaràs mai més amb un altre home.

Jo ho vaig jurar.

Però llavors algú és amable amb tu. Ja sap com són les dones.

Però no són iguals els homes? Què en pensa?

Bé...

vol dir, vull dir...

alguna cosa que fos divertida o que em fes feliç?

Vaja. Bé...

és clar que en vaig tenir molts.

La meva vida no acabar d'anar

Exactament com volia.

Però jo era actiu

I vaig viure una vida plena a la meva manera.

Així tothom acaba aquí?

Tothom? - Exacte.

Tant si vas ser bo o dolent o el que sigui,

tot allò d'anar a l'infern si ets dolent...

no és veritat? Tothom és aquí?

Sí.

Escolta, iseya, en els teus 21 anys,

ei, he sentit la vostra explicació i tot, però és que...

no tinc cap intenció de triar. Cap ni una.

Els deures d'aquesta setmana.

Gràcies.

- Què llegeixes aquesta setmana? - Un misteri anomenat a.

Admirable que puguis llegir un llibre sencer cada setmana.

Com és?

- El pots agafar quan estigui. - Tan aviat com acabi el meu.

- Quin és? - Enciclopèdia del món.

Temps en tinc de sobres.

En tinc un de difícil!

Un de 21 anys que es deia Iseya.

Cap feina, però per alguna raó estranyament confiat.

No és dels meus.

I tu, Mochizuki?

- En tinc dos. - Dos?

Watanabe-San, un home de 70 anys,

i Yamamoto-San, de 50.

Dos? Déu-n'hi-do.

Com són?

Mitjanets.

Al final són els pitjors, no?

- Earl Grey. - Earl Grey?

- T'agrada? - No està malament.

Te'n faré una tassa.

Un altre dia dur!

Abaixa la veu, Nakamura.

- Què? - He dit abaixa la veu. Bona nit.

Espera un moment. Què et sembla una partida d'escacs?

Demana-ho al teu amic el guàrdia de seguretat.

Què? Una altra baralla no?

Dimarts

No hi ha res dramàtic a la meva vida.

Va ser molt corrent.

Però si hagués de triar...

diria que la infantesa va ser el millor de la meva vida.

A quina edat aproximadament?

A veure.

No n'estic segur.

Però el segon any d'institut.

Era el dia abans de les vacances d'estiu.

Vaig créixer en un barri de classe treballadora.

i anava a l'escola amb tramvia.

Sempre seia ben endavant, al costat del seient del conductor,

on la brisa entrava per la finestra oberta.

Era un curt trajecte, però la sensació d'aquella brisa

Passant-me per tot el cos, aquella brisa...

El pont on, per casualitat, després de la guerra,

es va reunir amb el seu xicot.

Ens havíem promès de casar-nos,

però em va dir que no hi comptés, ja que era cap al final de la guerra.

Així que quan travessaven el pont,

havia abandonat tota esperança de tornar-lo a veure?

No, sabia que tornaria. L'esperava.

Hi havia molta altra gent anant i venint pel pont?

Sí.

Però no veia ningú.

Només vostès dos?

Sí, devia ser així.

Érem tan joves.

Tenia aquesta campaneta a la motxilla.

I sempre que caminava,

la campana feia “ding-ding.”

Quan era al club i sentia aquell “ding-ding”,

sabia que venia.

M'encantava el so d'aquella campana.

Quan devia ser?

A l'hivern, potser.

Jo era al vestíbul,

cordant-me les sabates, posant-me les sabates per anar a casa.

Era de nit, i molt fosc.

Jo no portava sabates de carrer,

sinó vambes de lona, i jo me les cordava.

No hi havia sal.

Des de la batalla de la nit del 2 de març,

no teníem gens de sal, i estàvem molt febles.

Ni la suor tenia gust salat.

Quan trobàvem cocos o plàtans,

no ens podíem enfilar als arbres.

Per això tallàvem els arbres amb les espases,

embolicàvem els cocos amb una bandera japonesa,

ens els passàvem per l'espatlla i corríem en totes direccions.

Llavors em van encerclar 40 o 50.

Tenien pistoles i de tot.

Em vaig imaginar que em pelarien d'un tret,

i volia fumar un cigarret

I menjar una mica d'arròs.

Vaig dir:

“Give me cigarette.”

I devien imaginar que no podria aixecar-me.

Un d'ells va treure un cigarret de la butxaca,

i vaig pensar que podria vaig treure alguna cosa d'aquesta gent.

“I am hungry.

Boiled rice... give me.”

Vaig continuar parlant així,

i agafat a l'espatlla d'un dels soldats nord-americans,